Estoy viviendo una maternidad nueva para mi, llena de emociones, decisiones, indecisiones… Pensaba tantas cosas antes de ser madre… y casi ninguna de ellas las he cumplido. “No le daré nunca la pipa”, decía yo inocente de mi. “¿cómo éste niño está todo el día pegado a la teta?” me preguntaba sin entender qué pasaba a mi alrededor. Estaba desinformada, desconectada, pero sobretodo, no era madre. Y ahora las entiendo. Ahora entiendo cada acción que observaba. Y me veo a mi misma haciendo todo lo que dije que no entendía, todo lo que dije que nunca haría. Porque sólo una cosa sí he tenido siempre clara. Sólo necesitaría escuchar a P.

Me parece que los adultos escuchamos poco a los niños. Tengo la sensación que muchos adultos hacen su vida sin tener en cuenta cómo se sientan los más pequeños, qué necesitan. Yo me siento el “bicho raro” por hacerlo. Me siento extraña cuando digo a mis amigas que no puedo quedar a partir de las 18.30h de la tarde, o que ya no puedo ir a las reuniones, porque el peque necesita tiempo y especio para coger la noche de forma tranquila. Porque quedar a las siete de la tarde sería, en definitiva, una necesidad sólo mía.

También me siento el “bicho raro” cuando las personas de mi alrededor me dicen que parecemos siameses (he de reconocer que me encanta parecerlo), que no le dejamos suficiente con los abuelos, que por qué nos lo hacemos todo nosotros, que lo dejemos unas horas para aprovechar… y yo le miro y no siento ninguna necesidad de hacerlo. Porque somos su zona de confort. Ha pasado más tiempo dentro de mi barriga que en el mundo, ha pasado más tiempo pegado a mi que separado, ha pasado más tiempo abrazado por mi calor que dejado ir. Todo el tiempo que podamos estar juntos, será vínculo, seguridad, confianza, estima y, a lo largo, será autonomía.

“Lo llevas todo el día en la mochila, éste niño no se sabrá dormir sólo”. “Aún no le he escuchado llorar”. Como si llorar fuese la solución a todos los problemas! Otra vez el “bicho raro”. Es tan fuerte la sociedad, está tan marcada por estereotipos que nos han inculcado, que hasta yo que intento tener una maternidad consciente, informada… dudo de todos mis actos. Hasta yo le he dejado llorar (no he aguantado más de 30 segundos por suerte), pensando que tendría que acostumbrarse. Pues no. Hay que cambiar los estereotipos, cambiar la visión, la mirada. Nos necesitan. Necesitan el contacto, el vínculo, la seguridad, la zona de confort, la zona conocida, la olor de protección. Abrazarlos ahora, les dará confianza, seguridad, les hace sentir protegidos y abrazados. Esto no les va a hacer más débiles. Esto no les hace unos “mimados”. Esto no les hace querer más nuestros brazos. Protegerlos ahora, les permite coger confianza. Les hace ganar autoestima. Saber que siempre tendrás un sitio seguro donde volver. Les hará volar tranquilos. Y aún seguimos pensando que negando la estima y dejando paso al llanto, les estamos educando.

Pero más vale dejarse de sentir como un “bicho raro” y vivir la maternidad como a cada uno le plaga. Sería fantástico que la sociedad hiciera un cambio en éste sentido, y dejara de juzgar a las familias que han decidido educar y querer a sus hijos e hijas de una forma consciente y respetuosa.

Estic vivint una maternitat nova per mi, plena d’emocions, decisions, indecisions… Pensava tantes coses abans de ser mare… i gairebé cap d’elles les he complert. “no li donaré mai xumet”, deia jo innocent de mi. “com és que aquest nen està tot el dia enganxat al pit?” em preguntava sense entendre què passava al meu voltant. Estava desinformada, desconnectada, però sobretot, no era mare. I ara les entenc. Ara entenc cada acció que observava atentament. I em veig a mi mateixa fent tot allò que no entenia, o fent tot allò que sempre havia dit que mai faria. Per què només una cosa sí que he tingut clara sempre: Només em caldria escoltar al P.

Em sembla que els adults escoltem poc als infants. Tinc la sensació que molts adults fan la seva vida sense tenir en compte com es senten els més petits, què necessiten. Jo em sento el “bitxo raro” per fer-ho. Em sento l’estranya quan dic a les meves amigues que no puc quedar a partir de les 18.30h de la tarda o que ja no puc anar a les reunions, per què el petit s’adorm a les 20h i necessitem temps i espai per entomar la nit de forma tranquil·la. Per què quedar a les set de la tarda seria, en definitiva, una necessitat només meva.

També em sento el “bitxo raro” quan les persones del meu voltant em diuen que semblem siamesos (he de reconèixer que m’encanta semblar-ho), que no el deixem prou amb els avis, que per què ens ho fem tot nosaltres, que el deixem unes hores per aprofitar… I jo el miro, i no sento cap necessitat de fer-ho. Per què som la seva zona de confort. Ha passat més temps dins la meva panxa que al món, ha passat més temps enganxat a mi que separat de mi, ha passat més temps abraçat per l’escalfor que deixat anar. Tot el temps que puguem allargar junts, serà vincle, seguretat, confiança, estima i, a la llarga, serà autonomia.

“El portes tot el dia a la motxilla, aquest nen no sabrà dormir al cotxet”. “Encara mai l’he sentit plorar”. Com si plorar fos la solució a tots els problemes! Un altre cop el “bitxo raro”. És tant forta la societat, està tant marcada pels estereotips que ens han inculcat, que fins i tot jo que intento tenir una maternitat conscient, informada… dubto de tots els meus actes. Fins i tot jo, l’he deixat plorar (no he aguantat, per sort, més de 30 segons) pensant que potser sí que s’hi ha d’acostumar. Doncs no. Canviem els estereotips, la visió, la mirada. Ens necessiten. Necessiten el contacte, el vincle, la seguretat, la zona de confort, la zona coneguda, la olor de protecció. Abraçar-los ara, els dóna confiança, els dóna seguretat, els fa sentit que estan protegits i embolcallats. Això no els farà més dèbils. Això no els farà ser uns “mimats”. Això no els farà voler només els nostres braços. Protegir-los ara, els permet agafar confiança. Els fa guanyar autoestima. Els fa saber que sempre tindran un lloc segur on retornar. Els farà volar tranquils. I encara seguim pensant que negant l’estima i deixant pas al plor, els estem educant.

Però més val deixar-se de sentir com un “bitxo raro” i viure la maternitat com a cadascú li plagui. Seria fantàstic que la societat fes un tomb en aquest sentit, i deixés de jutjar a les famílies que han decidit educar i estimar als seus fills i filles d’una forma conscient i respectuosa.

15 thoughts on “Maternidad consciente. ¿Y a contracorriente? – Maternitat conscient. I a contracorrent?

  1. Molt bé!
    M’ha agradta molt!
    Es veritat que necessiten el vincle i la zona confort.
    Hem d’escoltar-los però tu també t’has descoltar i fer cas al que el teu cos et demani. Tu també ets persona i t’has de cuidar i t’han de cuidar.
    Petons!

    M'agrada

  2. Bona iniciativa Paula! Et seguirem 😗
    La societat canvia fent petits canvis individuals. Tant de bo els bitxos raros deixem de serho per esdevenir mares que estimem, creiem I creixem amb els nostres fill@s.
    Gràcies

    M'agrada

  3. Cal que la gent que acompanya a les families en la maternitat, siguin només això acompayants (amb molt de ♥️).
    És important que cada familia entengui la maternitat/paternitat a la seva manera, perquè només aixi, amb la seguretat en ells mateixos podran fer crèixer un infant segur de si mateix.

    Enhorabona Paula, un blog molt bonic
    Un petonet fort per tu i pel P.

    M'agrada

  4. Saps q m’acabo d’estrenar en el món de la maternitat i estic totalment d’acord amb tu!
    Deixar-lo plorar? Q s’adormi sol al seu llit? Acostumar-se a q, a estar sol? No Pas!
    Encantada de llegir-te i felicitats per aquest projecte!
    Un peto bonica!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s